La necessitat de tractar la seva malaltia en un balneari va fer decidir Manolo i Totote a deixar definitivament Ceret el 1928 per anar a Caldes de Montbui, poble on havia nascut l’àvia de l’escultor. A Caldes Manolo, que ja tenia cinquanta-sis anys, tornà a sentir-se atret per la realitat que l’envoltava, la d’un petit poble. Així, tornà a reprendre la seva tasca artística en la realització d’escultures de petit format, pintures de gran colorit i joies. Pel que fa al tema de les seves escultures, en aquesta etapa foren cada cop més habituals el món dels toreros, bailaores i manoles, les maternitats i els nus femenins. Fins a finals de 1932 Manolo no va deslligar-se del seu marxant alemany, que durant més de vint anys li envià les seves obres a les exposicions internacionals més importants. Durant aquesta darrera etapa de la seva vida, Manolo no va deixar la seva activitat al taller del Mas Manolo, on vivia amb la seva dona Totote i la seva filla adoptiva Rosa. Amb la seva mort, el novembre de 1945 a Caldes de Montbui, desaparegué el creador d’una obra sòlida i de gran qualitat. Manolo va utilitzar el volum creant figures exemptes i relleus amb diferents materials: l’argila, el guix, la pedra i el bronze. Cadascun d’aquests materials té unes característiques específiques que fan que calgui treballar-los amb una tècnica adient. Per exemple: l’argila i el guix es poden treballar amb la tècnica del modelatge, procediment que consisteix en construir la forma afegint material. La pedra es treballa amb la tècnica de la talla, que es basa en l’extracció de material d’un bloc per donar-li forma. Finalment, una escultura amb bronze s’obté a partir d’un motlle d’una figura de fang o de guix, en el qual es fondrà el metall. L’obra escultòrica de Manolo es manté dins d’una línia figurativa, és a dir, representa figures, ja siguin animals o humanes d’una manera molt personal. Manolo va representar el seu entorn quotidià amb un fort contingut popular però amb gran rigor i sobrietat, sense caure en l’anècdota fàcil, i es va concentrar a resoldre problemes pròpiament escultòrics, com els del volum i l’equilibri. Per comprendre millor l’escultura de Manolo hem de tenir en compte els dos problemes amb els que va viure al llarg de la seva vida: l’econòmic i el de la salut. El primer el va anar trampejant amb l’aprofitament de recursos poc habituals i de materials de baix cost. El segon, el fet de tenir una constitució dèbil per la seva malaltia, ja en els darrers anys, el va obligar a buscar un peculiar sistema de treball. Així doncs: Durant els últims anys de producció artística Manolo no va treballar gaire la tècnica de la talla de pedra donat el seu cost elevat i la necessitat de la força física. Per tant, es decantà per realitzar obres en fang de petites dimensions que després feia fondre en bronze. Modelava en fang sense pesants estructures internes de reforç, havent de pastar i apretar molt el fang per aconseguir una solidesa que li permetés treballar amb tranquil·litat. Utilitzava molt el guix, material no gaire car i fàcilment manipulable.