Exposició temporal · ‘PERSISTENTS | Més enllà de la Covid’

El març de 2020 el món que coneixem rep una sacsejada, el concepte pandèmia s’actualitza i la humanitat es veu obligada a redissenyar tots els plans de present i futur.

Del caos neix un nou ordre i dels camins que han quedat bloquejats sorgeixen nous ramals. En aquesta exposició, podreu veure un d’aquests nous ramals.

Quan es va corroborar que la malaltia produïda per la covid-19 podia generar símptomes persistents, l’Ajuntament de Caldes de Montbui va proposar iniciar aquest recorregut cap a l’estudi i descoberta de noves propietats de l’aigua termal. La hipòtesi que es planteja és que el nostre recurs natural pot pal·liar símptomes crònics que han capgirat la vida de les persones.

L’estudi fa el seu curs, a l’espera de conclusions científiques. Però, en el camí, algunes d’aquestes persones ara tenen rostre, tenen veu.

Fotografia @Quim Pasqual. Participant: @Begoña Pugés

Exposició temporal · ‘MAS MANOLO art i vida’

Exposició temporal · ‘ESTIUEIG DE PROXIMITAT 1850-1950’

<<L’estiueig implica necessàriament una residència,

és a dir, un hàbitat, un lloc, un quadre, un paisatge.>>

Marc Boyer, 2007

.

L’empremta d’una pràctica social


L’exposició «Estiueig de proximitat, 1850-1950» vol ajudar a mirar i repensar d’una altra manera el paisatge dels entorns actuals de la ciutat de Barcelona. Malgrat els canvis erivats de la gran densificació urbana, encara avui es pot seguir l’empremta d’una antiga pràctica social relacionada amb la salut: l’estiueig aristocràtic, burgès i menestral, de mar i de muntanya, en un radi no superior a 50 km de la capital de Catalunya. Les ciutats jardí, les torres, els jardins, les fonts, els balnearis, els casinos i els antics hotels en són testimonis eloqüents.

De l’estiueig elitista a l’estiueig menestral

El primer estiueig (que durava de dos a tres mesos) era de caràcter elitista i estava molt relacionat amb la salut: anar «a prendre les aigües», «canviar d’aires» i els banys de mar eren pràctiques recomanades per molts metges. Aquest tipus d’estiueig només se’l podien permetre els sectors que formaven part de la burgesia i de les classes mitjanes emergents, que aprofitaven els estius per relacionar-se entre ells, ja fos jugant a cartes als seus casinos, practicant determinats esports, organitzant excursions o, fins i tot, concertant matrimonis. Els membres de les anomenades colònies d’estiuejants o de forasters feien vida a part respecte de la població local. A partir de la Segona República, el 1931, amb la institucionalització de la setmana de vacances pagades, es van posar les bases per estendre i democratitzar aquesta pràctica entre alguns sectors obrers i menestrals.