Exposició temporal · ‘Història de la festa de SANT ANTONI ABAT A CALDES DE MONTBUI’

La festivitat de Sant Antoni Abat a Caldes de Montbui té molta tradició. Al segle XIV, a l’església parroquial de Santa Maria, hi havia un altar dedicat al sant que gaudia d’uns beneficis eclesiàstics (assignació econòmica per a la celebració d’oficis, manteniment de l’altar, etc.). Al segle XVII existia una Confraria de Sant Antoni Abat que organitzava l’esdeveniment. La primera referència documental de la festa es troba al llibre d’actes de la confraria i data del 1667, cosa que representa 356 anys d’antiguitat. A la primera edició de la Guía-cicerone del viajero o bañista en Caldas de Montbuy, escrita pel compositor i escriptor calderí Climent Cuspinera Oller (1842-1899) i publicada el 1873, es comença a perfilar la celebració tal i com la coneixem avui en dia.

EL DIA DEL SANT
A Caldes la celebració compta amb la particularitat que no té lloc el dia establert pel calendari del santoral, que és el 17 de gener, sinó que se celebra el diumenge següent. Aquest canvi s’establí l’any 1967 per fer augmentar la participació.


LA DANSA
Una altra curiositat és la incorporació d’una dansa que no és originària de la festa: l’antiga Entrada de Ball, actualment simplificada i coneguda com a Ball de Plaça, que s’afegí al darrer quart del segle XIX.


UNA T RADICIÓ VIVA
La festa és viva i ha anat evolucionant i creixent al llarg del temps, malgrat mantenir el seu caràcter tradicional. En l’actualitat, una setmana abans es realitza el vermut, mentre que el mateix dia tenen lloc l’ofici litúrgic, la cavalcada dels Tres Tombs, el Ball de Plaça i l’acte de canvi de bandera.

Exposició temporal · ‘ESTIUEIG DE PROXIMITAT 1850-1950’

<<L’estiueig implica necessàriament una residència,

és a dir, un hàbitat, un lloc, un quadre, un paisatge.>>

Marc Boyer, 2007

.

L’empremta d’una pràctica social


L’exposició «Estiueig de proximitat, 1850-1950» vol ajudar a mirar i repensar d’una altra manera el paisatge dels entorns actuals de la ciutat de Barcelona. Malgrat els canvis erivats de la gran densificació urbana, encara avui es pot seguir l’empremta d’una antiga pràctica social relacionada amb la salut: l’estiueig aristocràtic, burgès i menestral, de mar i de muntanya, en un radi no superior a 50 km de la capital de Catalunya. Les ciutats jardí, les torres, els jardins, les fonts, els balnearis, els casinos i els antics hotels en són testimonis eloqüents.

De l’estiueig elitista a l’estiueig menestral

El primer estiueig (que durava de dos a tres mesos) era de caràcter elitista i estava molt relacionat amb la salut: anar «a prendre les aigües», «canviar d’aires» i els banys de mar eren pràctiques recomanades per molts metges. Aquest tipus d’estiueig només se’l podien permetre els sectors que formaven part de la burgesia i de les classes mitjanes emergents, que aprofitaven els estius per relacionar-se entre ells, ja fos jugant a cartes als seus casinos, practicant determinats esports, organitzant excursions o, fins i tot, concertant matrimonis. Els membres de les anomenades colònies d’estiuejants o de forasters feien vida a part respecte de la població local. A partir de la Segona República, el 1931, amb la institucionalització de la setmana de vacances pagades, es van posar les bases per estendre i democratitzar aquesta pràctica entre alguns sectors obrers i menestrals.