Fons del Museu

FONS MAS MANOLO

La col·lecció artística del Mas Manolo està centrada en la pròpia obra de Manolo Hugué, que sobresortí en la seva faceta d’escultor. Però al fons també hi trobem pintura, ceràmica, dibuix o joieria, fet que permet donar una àmplia visió del llegat creatiu de l’artista. Però el fons del Mas Manolo també conté una gran col·lecció de Picasso ( ceràmica, dibuixos, objectes de natura més personal) així com un variadíssim nombre d’artistes de primer ordre.

Manuel Martínez Hugué

(Barcelona 1872 – Caldes de Montbui 1945), conegut com Manolo Hugué o simplement Manolo, fou un artista noucentista polifacètic que rebé influències avantguardistes. Destacà com escultor, pintor i dissenyador de joies.
Amic de Pablo Picasso a Barcelona i després a París i a Ceret, on s’instal·là molts anys, i hi aglutinà l’anomenada “escola de Ceret”, el seu estil, a mig camí del Noucentisme i el Cubisme, esdevingué molt personal i va fer d’ell un escultor molt popular a Catalunya però també a l’estranger, especialment a causa de formar part del grup d’artistes representats per Daniel-Henri Kahnweiler.

Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Moltes persones, al llarg de la història, han vingut a Caldes de Montbui per sotmetre’s a cures termals per alleugerir les seves malalties. Una d’aquestes persones fou Manuel Martínez Hugué, “Manolo” (Barcelona 1872- Caldes de Montbui 1945) escultor de renom internacional, i que es relacionà amb alguns dels artistes més importants d’aquell moment a Europa: Pablo Ruiz Picasso, Georges Braque, André Derain …

De l’estada de Manolo Hugué a Caldes ens queda la gran quantitat d’obra escultòrica i en pla (dibuixos i pintures) guardada al Mas Manolo, la casa on vivia, i que actualment és al Museu THERMALIA.

RELACIÓ, VIDA I OBRA DE MANOLO
És difícil separar l’home de l’artista, la gran personalitat d’aquest autor, de tarannà senzill, va crear al seu volant un corrent de simpatia i de popularitat, esdevenint una de les figures més característiques de la bohèmia de principi del nostre segle.

Manuel Martínez Hugué va néixer a Barcelona el 29 d’abril de l’any 1872. De família humil, aviat va conèixer les estretors econòmiques i les dificultats de la vida en perdre, de molt jove, els dos pilars bàsics de la seva família: la seva àvia primer i la seva mare després. Del pare, don Benigno Martínez, se’n coneix ben poc; era un militar que els abandonà en marxar a Cuba. Manolo visqué a casa de l’àvia amb la seva mare, la seva germana Encarnació i els seus germanastres, Pere Manuel i Conxita, que eren fruit del primer matrimoni d’Anna Hugué amb Simó Junyent.

L’educació primària de Manolo es reduí a l’assistència durant pocs mesos a un parell d’escoles del barri. La poca disciplina i les seves ànsies de llibertat eren incompatible amb la vida escolar, per tant aviat fou expulsat.

Quan Manolo tenia dotze anys la família el matriculà a les classes nocturnes de l’escola Llotja, on començà a fer els seus primers dibuixos. El seu mestre en aquesta disciplina fou Bernat Mercadé, pintor, aleshores, de gran prestigi. Manolo no acabà mai els estudis artístics i sembla que en aquell moment no tenia encara definida la seva vocació escultòrica.

Als quinze anys, després de la mort de l’àvia i de la mare, els seus lligams familiars amb els germans s’anaren afluixant i a partir d’aleshores Manolo va dur una vida bohèmia, vagant pels carrers de Barcelona, sense domicili fix. Només quan feia estades a Vallirana i a Caldes de Montbui, d’on era l’àvia s’introduïa en un món rural, diferent del dels carrers estrets i humits de la Barcelona Vella.

BARCELONA

L’amistat amb diversos artistes impulsà a millorar la formació de Manolo, que durant aquests anys freqüentà galeries d’art i sessions de dibuix de model del natural. Durant aquest període va conèixer els escultors Antoni Bofill i Juli González; els pintors Joaquim Mir, Ramon Pichot i Joaquim Torres-García, i l’historiador de l’art i arquitecte Josep Pijoan.

La seva simpatia personal li va obrir les portes de tots els ambients de la ciutat, tant els de caire popular, com les tertúlies artístiques més avançades. D’aquesta manera va esdevenir un dels participants habituals de les activitats de la cerveseria Els Quatre Gats, local concorregut tant pels nous artistes, com pels més consagrats. Allí va tenir l’ocasió de tractar amb Rusiñol, Casas, Utrillo, Picasso, Opisso, Nonell, Gargallo i molts d’altres.

Decidit ja el seu futur en el camp artístic Manolo, va treballar en tasques relacionades amb l’escultura en diversos tallers de Barcelona.

PARÍS

El febrer de 1901 Alexandre Riera, amic i protector de Manolo, va oferir-li la possibilitat d’acompanyar-lo a París i li va pagar el viatge. L’etapa de París va ser per a l’artista una lluita per la supervivència ja que no tenia ni un franc. Malgrat tot, allí va trobar a d’altres artistes com Picasso, Casagemas o Bofill, i en conegué d’altres d’estrangers com Braque, Derain i Modogliani.

A París, Manolo treballava en el disseny de joies i de petites escultures i en el dibuix de caricatures, que intentava vendre. Allí també va conèixer la seva futura muller, Jeanne de Rochette, anomenada familiarment Totote.

Durant aquest període Manolo estigué amb els ulls ben oberts, conegué l’obra dels artistes més avançats i va visitar el Museu del Louvre, on s’interessà per l’escultura egípcia i grega. Malgrat tot, els nou anys que va passar a la capital francesa no foren molt fructífers pel que fa a producció escultòrica. Però les coses no li anaren del tot malament, ja que durant la darrera etapa d’aquest període parisenc Manolo tingué la sort de conèixer el prestigiós marxant jueu-alemany Kahnweiler, amb qui va negociar l’entrega de les seves obres a canvi d’una mensualitat. El contracte amb aquest marxant, que també tenia tractes amb Picasso, Braque i Derain, el signaren el 1912 i es perllongaria fins al 1933. Gràcies al contracte amb Kahnweiler, Manolo fou conegut internacionalment.

CERET

Després de tants anys a París, i amb la seguretat del contracte amb Kahnweiler, Manolo va decidir marxar lluny de la vida de la ciutat i instal·lar-se l’any 1910 a Ceret, un poble proper als Pirineus. Aleshores ell tenia trenta-vuit anys, i és a partir d’aquest moment que esdevingué un gran escultor.

Els prop de quinze anys que va viure a Ceret foren segurament els més creatius de l’artista . Els temes que va tractar són el nu femení, el retrat i els referents a la vida rural i popular de Ceret (els estables amb bous, les noies de la vila…). Aviat Ceret i les rodalies es van convertir en un important centre artístic on hi anaren escriptors, poetes i artistes com Picasso i Braque, ambdós representants del Cubisme, el nou corrent d’avantguarda europeu. Tots aquests artistes, amb Manolo inclòs, tenien en aquell moment, obres exposades a Nova York i a Alemanya.

Amb la primera guerra mundial, l’any 1914, les relacions comercials amb el seu marxant es veieren trencades. Aquest fet va portar Manolo de retorn a Barcelona per un breu període de temps fins que, acabada la guerra, es tornaren a restablir les relacions i tornà a Ceret.

Durant aquesta segona etapa a Ceret, Manolo va tenir dos grans encàrrecs que l’obligaren a realitzar dues escultures en pedra de mides molt superiors a les habituals. Es tracta del “Monument a Déodat de Séverac” (1923) i del “Monument als morts” (1924), per la primera guerra mundial.

Manolo va continuar treballant aquests anys, tot i que va disminuir progressivament la seva producció escultòrica pels seus problemes de salut, l’artritis. Per això les darreres obres foren escultures de petit format i pintures.

CALDES DE MONTBUI

La necessitat de tractar la seva malaltia en un balneari va fer decidir Manolo i Totote a deixar definitivament Ceret el 1928 per anar a Caldes de Montbui, poble on havia nascut l’àvia de l’escultor.

A Caldes Manolo, que ja tenia cinquanta-sis anys, tornà a sentir-se atret per la realitat que l’envoltava, la d’un petit poble. Així, tornà a reprendre la seva tasca artística en la realització d’escultures de petit format, pintures de gran colorit i joies. Pel que fa al tema de les seves escultures, en aquesta etapa foren cada cop més habituals el món dels toreros, bailaores i manoles, les maternitats i els nus femenins.

Fins a finals de 1932 Manolo no va deslligar-se del seu marxant alemany, que durant més de vint anys li envià les seves obres a les exposicions internacionals més importants.

Durant aquesta darrera etapa de la seva vida, Manolo no va deixar la seva activitat al taller del Mas Manolo, on vivia amb la seva dona Totote i la seva filla adoptiva Rosa. Amb la seva mort, el novembre de 1945 a Caldes de Montbui, desaparegué el creador d’una obra sòlida i de gran qualitat.
Manolo va utilitzar el volum creant figures exemptes i relleus amb diferents materials: l’argila, el guix, la pedra i el bronze. Cadascun d’aquests materials té unes característiques específiques que fan que calgui treballar-los amb una tècnica adient. Per exemple: l’argila i el guix es poden treballar amb la tècnica del modelatge, procediment que consisteix en construir la forma afegint material. La pedra es treballa amb la tècnica de la talla, que es basa en l’extracció de material d’un bloc per donar-li forma. Finalment, una escultura amb bronze s’obté a partir d’un motlle d’una figura de fang o de guix, en el qual es fondrà el metall.

L’obra escultòrica de Manolo es manté dins d’una línia figurativa, és a dir, representa figures, ja siguin animals o humanes d’una manera molt personal. Manolo va representar el seu entorn quotidià amb un fort contingut popular però amb gran rigor i sobrietat, sense caure en l’anècdota fàcil, i es va concentrar a resoldre problemes pròpiament escultòrics, com els del volum i l’equilibri.

Per comprendre millor l’escultura de Manolo hem de tenir en compte els dos problemes amb els que va viure al llarg de la seva vida: l’econòmic i el de la salut. El primer el va anar trampejant amb l’aprofitament de recursos poc habituals i de materials de baix cost. El segon, el fet de tenir una constitució dèbil per la seva malaltia, ja en els darrers anys, el va obligar a buscar un peculiar sistema de treball. Així doncs:

Durant els últims anys de producció artística Manolo no va treballar gaire la tècnica de la talla de pedra donat el seu cost elevat i la necessitat de la força física. Per tant, es decantà per realitzar obres en fang de petites dimensions que després feia fondre en bronze.

Modelava en fang sense pesants estructures internes de reforç, havent de pastar i apretar molt el fang per aconseguir una solidesa que li permetés treballar amb tranquil·litat.

Utilitzava molt el guix, material no gaire car i fàcilment manipulable.

Documentació:

BLANCH, Montserrat, Manolo, Ed. Polígrafa, Barcelona, 1972.

Manolo, Ajuntament de Caldes de Montbui, Caldes de Montbui, 1988.

PLA, Josep, Vida de Manolo contada per ell mateix, Edicions Destino, Barcelona, 1988.

Manolo Hugué, Museu d’Art Modern de Barcelona, Barcelona, 1990.

FONS MUSEU DELGER

Des de 1765 i durant set generacions, la família Delger fou propietària d’aquesta casa setcentista, de dues plantes, golfes i pati interior porticat. L’any 1959 Joaquim Delger i Bueno va cedir la casa pairal dels seus avantpassats a l’Ajuntament de Caldes de Montbui.

Objectes i ambient ens evoquen temps passats i ens mostren els aspectes més quotidians de la vida d’una família catalana de classe mitjana al llarg de dos segles.

A la planta baixa destaquen la sala d’estar i el menjador amb els sostres decorats amb motius florals i la cuina que manté l’enrajolat amb motius d’oficis i un conjunt del Bon Pastor. Al primer pis s’hi troben els ambients més personals amb les habitacions i les alcoves decorades amb pintures murals i la biblioteca.