PUNTS D’INTERÈS DE CALDES DE MONTBUI

És el brollador d’aigua termal més característic de la població amb l’aigua que surt a 74º C de temperatura.

La Font del Lleó es va construir el 1581 i va ser renovada el 1822. Tot i les reformes, la gàrgola i la paret del fons s’han conservat al llarg del temps.
La font, tal i com la podem admirar avui, data del 1927, any en què fou restaurada i afavorida per Manuel Raspall, que va projectar l’actual monument d’aire noucentista, amb el característic lleó que ha esdevingut el símbol de la vila.
Durant gairebé cinc-cents anys, ha estat el centre de la vida artesanal, industrial i quotidiana, ja que pastissers, ramaders, pagesos, pellaires, boters, cistellers, cuiners així com molts d’altres oficis, han usat aquesta aigua en la seva activitat diària.

Es troba situada a la plaça de la Font del Lleó.

Bé Cultural d’Interés Nacional

La vila de Caldes fou, en època romana, una estació termal fundada sobre les deus d’aigua calenta que hi brollen. La funció primordial d’aquest conjunt era curar els nombrosos malalts que arribaven a l’indret des de diferents punts de la Hispània romana. L’edifici que es contempla a la Plaça de la Font del Lleó, és només una petita part del gran conjunt termal que hi havia en temps dels romans. Aquest complex s’estenia, com a mínim, per l’Antic Hospital, gran part dels balnearis Rius i Broquetas i l’actual plaça de la Font del Lleó. A dia d’avui ja s’han localitzat quinze àmbits d’aquest conjunt termal romà.

Actualment a les Termes Romanes hi podem veure, per una banda, una piscina rectangular d’uns dotze metres de costat llarg, amb cinc graons en forma de graderia, que encara conserva les entrades i sortides d’aigua originals. Es tractava d’un caldarium (piscina d’aigua calenta). I per altra banda, dues petites piscines en forma d’exedres semicirculars que probablement s’usarien per fer banys individuals de diversa natura.

Jaciment arqueològic d’ample espectre cronològic que abarca des del segle V aC fins pràcticament l’actualitat.

El gruix de les estructures respon a un poblat ibèric, la fase més important del qual es desenvolupa els dos últims segles abans del canvi d’era. Durant l’alta l’edat mitjana s’ocupa l’espai en forma de necròpolis potser lligada a l’ermita de Sant Miquel de l’Arn situada a escassos centenars de metres del jaciment. El nom de l’indret prové d’una torre de guaita circular construïda al punt més meridional del jaciment a finals de la baixa edat mitjana i al color vermellós de la terra de la zona.

Des d’aquesta torre s’albira en primer terme el poble de Caldes, tot seguit la plana del Vallès, l’encaix entre la serra de Marina i la Serra de Collserola per l’escotadura del riu Besòs i finalment el mar. Alhora podreu gaudir de bones vistes sobre el vessant occidental del Montseny i l’oriental de Sant Llorenç.

Descarregar PDF amb informació de la Torre Roja

L’edifici que acull el Museu Thermalia, fou, des de l’època medieval i fins als anys 70, l’Hospital de Santa Susanna que oferia, sobretot en els seus inicis, serveis de banys gratuïts per als més pobres i serveis medicinals.

Durant els anys 80 l’edifici va ser completament rehabilitat mantenint de l’Antic Hospital, la façana, les arcades de l’entrada, tres banyeres del segle XVIII i l’encavallada del pis superior.

El Museu es configura com un centre temàtic a l’entorn de la cultura de l’aigua termal. Thermalia presenta el patrimoni, la història, els personatges i les tradicions de Caldes, a partir de l’aigua que brolla de la terra a 76º C i que ha marcat els seus orígens i la seva personalitat.

L’altre eix central de Thermalia és l’art, ja que les dues plantes superiors del Museu, mostren exhaustivament l’obra de Manolo Hugué, que passà les dues últimes dècades de la seva vida a Caldes de Montbui per guarir diverses afeccions òssies. Alhora també s’hi poden veure gairebé un centenar d’obres de Picasso que permeten traçar un perfil de l’estreta relació entre aquest i la família de Manolo.

Safareig d’aigua termal que va canviar el seu emplaçament a finals del segle XIX, ja que inicialment estava ubicat al carrer de Santa Susanna i actualment el trobem al carrer de la Muralla. L’aigua del safareig prové de la Font del Lleó i encara avui dia es buida i es neteja diàriament i s’omple de nou durant la nit. Encara s’utilitza i l’accés és lliure els matins de dilluns a dissabte.

Està situat al carrer General Padrós, al final del carrer Santa Rosa. Per accedir al safareig s’han de baixar unes escales on podem trobar la font de la Canaleta.

El safareig es va construir l’any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l’any 2005 i, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermalia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d’intepretació de l’aigua termal.

Actualment és un equipament d’ús públic i d’accés lliure els matins de dilluns a dissabte.

Pont que formava part de la xarxa viària de Caldes de Montbui, al sector de ponent de la població. Per aquest pont passava el camí de tradició romana, que unia Caldes amb Sentmenat i Egara (Terrassa). El pont consta de dos arcs de mig punt, d’amplada diferent, que descansen en un pilar central i dos estreps laterals que enllacen amb els marges de la riera. L’arc més gran és el que salva el pas de l’aigua. Damunt del pilar central, entre els dos arcs, hi ha una obertura coronada amb un petit arc de mig punt que actua de descàrrega. La calçada era de doble pendent, del tipus d’esquena d’ase, amb el punt més alt situat sobre l’eix de l’arc més gran.

Es troba situat al carrer del Pont, al Centre Històric.

És un nucli petit de població situat a 12 km de Caldes de Montbui, a la vessant nord del Farell, encerclat per muntanyes. La vall de Sant Sebastià conserva tot l’encant de la naturalesa, encara s’hi pot trobar aquella sensació de solitud i de pau. En aquest paratge trobem la bellíssima església romànica del segle XI perfectament conservada. A l’interior, podem admirar-hi les pintures al fresc d’Antoni Vila Arrufat fetes entre 1945 i 1950 i un Sant Sebastià de fusta pintada de l’artista Sebastià Badia.

L’església és d’una sola nau amb transsepte que dóna a la planta la forma de creu llatina. La planta té, pel costat de llevant, una capçalera triabsidal, en la que l’absis del centre és de planta quadrada i els dos laterals de planta semicircular. A l’extrem de migdia del transsepte hi ha un altre absis, també de plana semicircular. L’absis central, presenta com a particularitat les tres façanes decorades. Destaquem la presència d’un petit campanar de torre prismàtica de planta quadrangular, amb dos pisos de finestres a cada cara.

Bé Cultural d’Interès Nacional

L’any 1102 es documenta l’existència de la muralla que envolta la vila i que s’anirà reformant fins a la gran modificació del segle XIV, amb la incorporació de nous portals. L’estructura que actualment podem veure correspon a una de les torres de defensa d’un dels portals d’entrada al recinte emmurallat. En el segle XIX la torre s’habilità com a presó, fet que li ha donat nom fins a l’actualitat.

Es troba situada a la cantonada entre els carrers Major i Bigues.

Construïda al segle XVI, fou engrandida a principis del segle passat. Guarda la imatge de la verge del Remei, venerada de molt antic a Caldes.

L’edifici actual substitueix un simple oratori consagrat a la Verge que es va construir en un lloc on la gent tenia estranyes visions. D’aquesta forma se’ns marca un espai de culte pagà que amb el temps passà al culte cristià.

Es troba situada al Passeig del Remei.

L’edifici es començà a construir en el segle XVI, entre els anys 1589 – 1590. El 1622 fou obert al públic, malgrat que no fou acabat completament fins a l’any 1714.

L’església està formada per una sola nau de 51 m de llargada, 23 m d’amplada i 22 m d’altura, amb dotze capelles laterals amb arcades de mig punt a l’estil romà-bizantí del segon període.

El 1701 fou construïda la portalada d’estil barroc, iniciada per l’escultor francès Pierre Ruppin i represa per l’escultor calderí Pau Sorell. Es considera una de les obres mestres del barroc català.

Es troba situada a la plaça de l’Església.

Molí situat al camí dels Calciners al peu de la vila, tocant la muralla medieval que es va aprofitar per fer de límit de la bassa. Entre els anys 1341 i 1564 s’anomena molí del Peu de la Torre; del 1551 al 1631, molí de la Vila i des del 1730, com que el moliner també era escloper, molí de l’Esclop, nom que ha perdurat fins a l’actualitat. El molí era una edificació de 105 m2, de 4 plantes, adossada a la casa del moliner, que va moldre fins a principis de segle XX.

Document visual que recull el testimoni de les persones vinculades de manera directa o indirecta a l’antic molí de l’Esclop de Caldes de Montbui:

Declarada bé cultural d’interès nacional, té una llargada de 27,40 metres i una amplada mitjana de 80 centímetres. Presenta una cara vista exterior de blocs de pedra sense treballar i ben alineats, i un rebliment intern. L’alçada conservada varia dels 3,5 als 4,10 metres. La muralla de Caldes de Montbui té elements comuns a altres muralles del Vallès, com les bestorres, que es repeteixen al llarg del parament cada 20 o 25 metres. Les darreres intervencions arqueològiques situen la muralla al segle XIV, en època del rei Pere III que va establir a Caldes els Usos i Costums de Barcelona. En aquest període la vila esdevé també capital de la Vegueria del Vallès i s’hi construeix l’antic Hospital.

Les restes de la muralla medieval estan documentades al núm. 41 del carrer de Vic i al núm. 2 del carrer d’Escanyacans. Es corresponen amb l’antic cinturó de la muralla que va protegir la vila de Caldes de Montbui. L’estructura va quedar amagada en ser aprofitada com a paret de l’edifici, la qual cosa ha permès la conservació fins al dia d’avui de 8 metres de llargada i 6 metres d’alçada de muralla, així també com una espitllera. Per la banda del carrer Major, a l’alçada de l’aparcament, també s’hi pot apreciar part de la muralla medieval amb una bestorre que forma part d’un habitatge actual.

Des del 1765 la família Delger fou propietària d’aquesta casa setcentista, de dues plantes, golfes i pati interior.

Durant la primera meitat del segle XX Mossèn Joaquim Delger i Bueno va anar col·leccionant objectes quotidians i artístics, amb la intenció de recrear a la casa dels seus avantpassats, l’ambient burgès d’una família catalana. L’any 1959 va cedir la casa pairal totalment restaurada a l’Ajuntament de Caldes de Montbui.
La visita permet contemplar, de la mà d’una guia, diverses estances de la planta baixa, destacant el menjador i la cuina, i de la primera planta, de caire més privat amb els dormitoris i la biblioteca.
D’entre els autors més remarcables podem trobar per les diferents estances de la casa, destaquen Joaquim Mir, Meifrèn, Modest Urgell, Lola Anglada o Junceda.

Horari de visita: Visites a hores convingudes amb reserva prèvia a Thermalia. El 1r i el 3r diumenge de cada mes a les 12 h visita guiada.
Contacte: thermalia@caldesdemontbui.cat

FARMÀCIA CODINA DES DE 1810

Farmàcia calderina els orígens de la qual es remunten a l’any 1810, any en que Salvador Broquetas compra un local al carrer del Forn, per ubicar-hi els seus estudis farmacèutics i obrir-hi una farmàcia. Vàries generacions Broquetas regenten el negoci, fins que al 1911 comença la nissaga Codina, família que farà fer una nova farmàcia de caire modernista i que encara avui dia, es fa càrrec del negoci.

L’antiga farmàcia modernista es pot visitar. (consultar tipus de visites guiades).